Vetlla de Pentecosta // Santuario de Santa Eulàlia

Os presentamos unas pinceladas de la Vetlla de Pentacosta celebrada en el Santuario. En ella se realizaron cánticos, oraciones y se leyeron algunos testimonios de personas que abiertas al Espíritu se dejaron transformar por El y han sido fuente de caridad para todos.

El Santuario estaba bellamente decorado dividiendo la iglesia en tres ambientes.

1. Nave central, donde se leyó el evangelio, la Secuencia del Espíritu Santo y los testimonios de la Madre Teresa de Calcuta y de Jean Vanier.

2. Capilla del Santísimo. Se leyó el testimonio de Eulàlia Nuet y de Luisa de Marillac.

3. Zona del altar, donde se leyó el testimonio de Carmina Cuesta y el testimonio de Abbé Pierre.

Algunos de estos textos están escritos en catalán, otros en castellano. A pesar de ello, hemos pensado que era interesante publicarlos en PazyFiesta pensado que la mayoria entendeis el catalán y no era posible traducirlos.

Esperamos que disfruteis de este profundo material.

Cant d’entrada:

L’ESPERIT DEL SENYOR
VINDRÀ A VOSALTRES.
NO TINGUEU POR
D’OBRIR DE BAT A BAT
EL VOSTRE COR AL SEU AMOR. (2)

Ell transformarà les vostres vides,
us donarà un cor per estimar;
serà foc que purifica,força en l’actuar.

Ell transformarà les vostres penes,
us sabreu fills seus ben estimats;
vostre cor obriu joiososa la llibertat.

Introducció:

Ens trobem aquest vespre en comunitat, tot pregant perquè l’Esperit Sant es faci present novament a les nostres vides. Durant aquesta Quaresma, aquí al Santuari, hem tingut un hospital de campanya, que simbolitzava la disposició a escoltar, acompanyar i ajudar a guarir les ferides de tantes persones. Per Pasqua se’ns convidava a tenir cura de la vida, que va molt més enllà de curar ferides. Aquest vespre, som conscients que és l’Esperit Sant el qui ens infon la vida, el qui ens empeny i impulsa, el qui ho anima i vivifica tot. Una de les imatges que s’utilitza per explicar l’Esperit, és la del foc. El foc ardent és símbol de la vitalitat. Pentecosta és la festa de la vitalitat cristiana, perquè l’Esperit ens dóna la plenitud de vida. Avui, en aquesta vetlla, ens acompanyaran testimonis de persones que han restat obertes a l’Esperit, que s’han deixat transformar per Ell i han esdevingut foc de caritat per als altres. És edificant i il∙luminador conèixer què ha fet l’Esperit Sant a la vida de les persones, com les ha anat guiant, com les ha impulsat… perquè l’Esperit és vent de llibertat i font de vida.

Cant: “Sé mi luz, enciende mi noche” (encenem ciri pasqual)

Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jo 7,37‐39):

Secuencia del Esperitu Santo

Ven Espíritu Divino,
manda tu luz desde el cielo,

Padre amoroso del pobre;
don en tus dones espléndido;
luz que penetra las almas;
fuente del mayor consuelo.

Ven, dulce huésped del alma,
descanso de nuestro esfuerzo,
tregua en el duro trabajo,
brisa en las horas de fuego,
gozo que enjuga las lágrimas
y reconforta en los duelos.

Entra hasta el fondo del alma,
divina luz y enriquécenos.
Mira el vacío del hombre
si Tú le faltas por dentro;
mira el poder del pecado
cuando no envías tu aliento.

Riega la tierra en sequía,
sana el corazón enfermo,
lava las manchas, infunde
calor de vida en el hielo,
doma el espíritu indómito,
guía al que tuerce el sendero.

Reparte tus Siete Dones
según la fe de tus siervos.

Por tu bondad y tu gracia
dale al esfuerzo su mérito;
salva al que busca salvarse
y danos tu gozo eterno.

Silenci per interioritzar

Cant: Vine Esperit d’amor i pau, tu fas nova la vida (2)

TESTIMONI MARE TERESA DE CALCUTA

Santa Teresa de Calcuta experimentà el que més tard descrigué com la «crida dins de la crida», fent referència al fet d’haver escoltat Déu demanant‐li que dediqués la seva vida als menys privilegiats de la societat.

Teresa va escriure en el seu diari personal parlant dels pobres de l’Índia:

Nostre Senyor vol que sigui una monja lliure coberta amb la pobresa de la creu. Avui he après una bona lliçó. La pobresa d’aquesta gent ha de ser alguna cosa molt difícil per a ells. Mentre buscava per trobar una llar vaig caminar i caminar fins que els braços i cames em feren mal. Vaig pensar llavors com havia de doldre’ls a ells en el seu cos ànima, buscant per trobar una llar, per menjar i per tenir salut. Per la meva pròpia elecció, Déu meu, i perquè t’estimo, desitjo romandre i fer el que sigui que la teva Santa voluntat em demani

També escrigué:
‐ La falta d’amor és la pobresa més gran.
‐ El perdó és una decisió, no un sentiment, perquè quan perdonem no sentim més l’ofensa, no sentim més rancúnia. Perdona, que perdonant tindràs pau en la teva ànima i tindrà pau el que et va ofendre.
‐ Benaurats els que donen sense recordar i els que reben sense oblidar.
‐ El més important no és el que donem, sinó l’amor que posem al donar.
‐ Som petits instruments, però molts petits instruments en les mans de Déu poden fer miracles.
‐ És el do de l’Esperit una participació en l’alegria de Jesús que viu en l’ànima.

Silenci per interioritzar

Cant: Vine Esperit d’amor i pau, tu fas nova la vida (2)

TESTIMONI JEAN VANIER

Jean Vanier, laico, fundador de la comunidad El Arca, murió este mes de mayo, a los 90 años. Fue oficial de la marina canadiense; dejó su carrera militar para estudiar filosofía y teología. Su vida cambió totalmente cuando en 1963 visita en Francia una residencia donde estaban acogidos 30 hombres con discapacidad intelectual. El sufrimiento de estas personas, su sed de relación, de amistad y de ternura, le mueve el corazón.

Entonces compra una pequeña casa cerca de Paris e invita a dos hombres con deficiencia mental a vivir con él. Con esta acogida comienza la comunidad del Arca que tiene hoy casas en diferentes países del mundo. La pedagogía del Arca consiste en decir: “¡Estoy contento de vivir contigo!” Se trata de aprender progresivamente a amar. Amar no es, ante todo hacer cosas por el otro o buscar su bien, sino manifestarle: “Tú eres importante. Eres hermoso. Tú vales mucho. Tienes algo que aportar al mundo, a la comunidad y a nuestra amistad.”

Pasar del sentimiento de superioridad, de estar allí para ayudar, a tener un verdadero encuentro, lleva su tiempo. Hay que descubrir y acoger nuestras propias discapacidades… Estar en El Arca significa querer ayudar a las personas con discapacidad, pero, sobre todo, trabajarse uno mismo, tomando conciencia de mi incapacidad de amar, de mis angustias. Entonces podremos descubrir que necesitamos al Espíritu Santo…El Espíritu Santo nos da fuerza, pero no para cualquier cosa, el Espíritu Santo nos da fuerza para AMAR.

Silenci per interioritzar

Cant: Vine Esperit d’amor i pau, tu fas nova la vida (2)

TESTIMONI EULÀLIA NUET

1. No m’ha resultat mai gaire difícil relacionar‐me amb l’Esperit. Tot el que es refereix a saber com és i què fa m’ha interessat sempre. Fa molts anys en la catequesi i després a Cursets explicava tot el que anava descobrint, aprenent i experimentant d’ell. Com que les imatges bíbliques (allò del colom, etc.) no em deien gran cosa, me les vaig traduir per altres que em ressonaven més: un amic que està sempre amb mi, el millor company de viatge, que em defensa, m’ajuda, m’ensenya, em consola, em conforta, m’inspira, em dona força i, a sobre…, em regala molts dons, perquè els cultivi i els posi al servei dels altres. Millor amic no hi ha. És discretíssim: actua com la llum, que no veus mai, sinó que et fa veure totes les coses il∙luminades. No s’assembla a una jaqueta vistosa i ben tallada que crida l’atenció, sinó a una samarreta que et dona escalforeta quan fa fred, però que molt sovint arribes a oblidar que portes.

2. Parlo de mi, però ell obra igual en tots. És per a tots, no solament per a persones especials, o per a algun grupet selecte d’iniciats. De fet, em sembla que això dels grupets selectes no és gaire del seu gust.

Explico tot això de fa anys, quan estava bé i totes me ponien, per afirmar que en la vida difícilment podem improvisar. Quan estàs bé és quan pots aprofundir, treballar i, d’alguna manera, omplir el rebost per a quan tindràs dificultats, perquè llavors pot ser que no tinguis ganes de res, ni ànims, ni gaires forces… Tens el que tenies, encara que a vegades no ho saps ni veure… Quan deixem d’estar bé em sembla que és una mica com si visquéssim de renda: anem escurant les provisions del rebost perquè no donem per a gaire més.

3. Fa uns tres anys i mig vaig tenir un vessament al cap, a la membrana que embolcalla el cervell i el cerebel. Em van quedar algunes seqüeles que anaven millorant amb el pas del temps, però quan després de diversos intents van poderme tapar per fi el foradet que havia generat l’hemorràgia i que em posava en perill la vida, vaig quedar feta una cafetera: paràlisi facial, disfàgia, atàxia, pèrdua d’equilibri, de visió, d’audició… Fa gairebé tres anys. Durant tot aquest temps m’he dedicat a treballar de valent per millorar. I a mantenir una actitud positiva. He passat per diferents etapes (una primera amb molta força; una segona de deixar sortir això tan ingovernable que són els sentiments, de tristesa i de pèrdua, sobretot; i una tercera diguem‐ne de consolidació), però sempre he procurat mantenir una actitud raonable: cal acceptar el que hi ha i treballar per a estar millor, si és possible. Enfadar‐se o posar‐se patètic no serveix per a res més que per a fer‐se mal a un mateix, amargar els altres i fer el ridícul.

4. Al llarg d’aquest temps de dificultat, com he sentit l’Esperit?

He sabut que hi era, sovint sense ni sentir‐lo; sempre amb mi, al meu costat, sense exigir‐me res, respectant la meva sequedat, la meva manca absoluta de vibració «religiosa», donant‐me tot el temps que he necessitat per a passar el dol i refer‐me.

Ara que estic força més bé, sé que l’actitud positiva i raonable, la constància, la fortalesa, la recuperació del bon humor m’han vingut d’ell; que totes les persones que m’han acompanyat i ajudat en aquestes etapes són, en el fons, un regal d’ell; que és obra seva tot el que he pogut aprendre i madurar gràcies a les meves limitacions (i em sembla que dic bé: gràcies a les meves limitacions): més humilitat, paciència, flexibilitat, comprensió… I que també és un regal seu aquesta oportunitat de fer‐me’n més conscient i de poder‐ho proclamar en veu alta a tots vosaltres.

Si l’Esperit sempre m’ha resultat proper i molt simpàtic, ara veig clarament que en endavant m’he de deixar portar per ell, perquè segur que no hi ha pas res millor.

Silenci per interioritzar

Cant: Vine, Esperit d’amor i pau, tu fas nova la vida. (2)

TESTIMONI LLUÏSA DE MARILLAC

Santa Lluïsa de Marillac és fundadora, amb sant Vicenç de Paul, de les Filles de la Caritat. Passà per moments de conflicte i tensió, de dubtes, de crisi personal davant el gir que donava la seva vida. El 1622, el seu marit va caure greument malalt i Lluïsa va pensar que era un càstig diví per haver‐se casat amb ell i no haver complert la seva promesa de consagrar‐se a Déu. Va escriure: “Em sentia abandonada de Déu. Dubtava de mi mateixa en totes les decisions que volia prendre. També dubtava sobre la immortalitat de l’ànima, fins i tot, de l’existència de Déu… Durant els dies entre l’Ascensió i Pentecosta de l’any 1623, em trobava en una crisi tan profunda, que només trobava motius de desesperació… Però, en arribar el dia de la Pentecosta, trobant‐me a la Parròquia de Sant Nicolau dels Camps, durant la missa, en un sol instant, el meu esperit es va veure il∙luminat, i van desaparèixer tots els meus dubtes, llavors la meva ànima va quedar en pau… Vaig sentir que havia de romandre amb el meu marit i que arribaria un temps en què estaria en posició de fer vots de pobresa, castedat, i obediència i estaria en una petita comunitat al servei del proïsme, anant i venint, on altres farien el mateix”. Cada any, durant els dies que van de l’Ascensió a la Pentecosta, amb gran devoció i agraïment, recordava Santa Lluïsa aquest fet.

Les Filles de la caritat es van dedicar a l’educació dels orfes i nenes sense recursos, l’ajut a les víctimes de la Guerra dels Trenta Anys i altres conflictes, la cura de malalts a domicili i en hospitals, el servei als presoners i malalts mentals, etc. Les germanes eren dones «lliures» (no feien clausura per poder ajudar en aquests llocs) que tenien per objectiu «la santa humilitat» i «per monestir, la casa dels malalts, per cel∙la la cambra de l’afligit, per claustre els carrers de la ciutat o les sales dels hospitals».

Silenci per interioritzar

Cant: Vine Esperit d’amor i pau, tu fas nova la vida (2)

TESTIMONI SANT JOAN DE DÉU

Juan de Dios nació en 1495, en un pequeño pueblo portugués: Montemor o Novo. Hasta los cuarenta años vivió diversas andanzas y trabajó en diversos oficios: pastor, soldado, albañil y librero. Su conversión religiosa y su enfervorizada opción por los más pobres le lleva a ser considerado como un loco, por lo que es trasladado al Hospital Real de Granada, en el que Juan experimenta en su propia carne el cruel trato que recibían los enfermos. Las condiciones de dureza y maltrato eran tales, que Juan de Dios expresa el deseo que marcará el resto de su vida: “Jesucristo me traiga tiempo y medé gracia para que yo tenga un hospital, donde pueda recoger a los pobres desamparados y faltos de juicio, y servirles como yo deseo”.

Entre 1538‐1539 Juan de Dios funda en Granada su primer hospital, un hospital revolucionario para su época, no sólo por el trato y calor humano que los enfermos reciben de Juan y sus compañeros, sino también por los criterios que introduce, innovadores en aquella época, como es la separación de los enfermos en atención al tipo de enfermedad y la atención a medidas higiénicas y de cuidados.

Juan sabe que ayudando a los demás uno se ayuda también a sí mismo, y cuando sale a pedir por las calles de Granada no cesa de repetir su popular máxima: “Hermanos, haceos bien a vosotros mismos dando limosnas a los pobres”.

Un fragmento de las cartas de Juan de Dios revela muy bien su espiritualidad: “Si consideraseis lo grande que es la misericordia de Dios, nunca dejaríais de hacer el bien mientras pudieseis”, y ésta fue la máxima que no sólo dejó por escrito, sino que sobre todo vivió, Juan de Dios. Juan de Dios inaugura así una manera de vivir, y no lo hace redactándola por escrito. Es sencillamente la manifestación de su vida, el resultado de este combinado de fe, servicio, entrega y empeño en cumplir lo que él descubrió como voluntad de Dios en su vida.

No le faltaban, ni le faltarían en el futuro, dificultades, aprietos, sinsabores, desengaños, alguna que otra calumnia, pero también tenía la firme convicción de que, para quien hace el bien, todo es gracia. Que Dios no le dejaría solo en la aventura a la que el Espíritu le había conducido. Y que servir a los demás prevalecía sobre las dificultades, ya que daba el sentido profundo a la vida.

Escribió: “Son tantos los pobres que aquí vienen, que yo muchas veces quedo maravillado de cómo se pueden sustentar: pero Jesucristo lo provee todo y les da de comer” (…) “El día que no se encuentra tanta limosna, tomo lo fiado y otras veces ayunan” (…) “viéndome tan empeñado, que muchas veces no salgo de casa por las deudas que debo.”

El carisma de la hospitalidad con que Juan de Dios fue enriquecido por el Espíritu Santo, se encarnó en él como germen que continuaría vivo en hombres y mujeres que a lo largo del tiempo han prolongado la presencia misericordiosa de Jesús de Nazaret, sirviendo a las personas que sufren, según su estilo. Ese pasar por el corazón las necesidades de las personas, ese actuar siempre y de la mejor manera posible en beneficio de quienes más lo necesitan.

Silenci per interioritzar

Cant: Vine Esperit d’amor i pau, tu fas nova la vida (2)

TESTIMONI CARMINA CUESTA

En estos días que nos preparamos para recibir al Espíritu Santo, tan tan llenos de su gracia, aprovecho para abrir mi corazón y darle gracias por tantos momentos que en situaciones difíciles de mi vida me ha ayudado. Mis padres fueron mi razón de mi gran devoción al Espíritu Santo. En casa, después del rezo del rosario, se daban las gracias al Espíritu y a su gran Creador (Dios mismo). Recordaré siempre cómo nos decían a mis hermanos y a mí misma que si mirábamos al Cielo en la noche, la estrella que más brillaba era el mismísimo Espíritu Santo. Por eso, en los momentos de mi vida que me ha tocado vivir muchos sacrificios, una vida familiar casi casi a la deriva, tenía que agarrarme fuerte y suplicar a mi Espíritu Santo para no apartarme del camino que tenía trazado… Fuerza para luchar, se lo pedia de todo corazón, y el Espíritu Santo vino a rescatarme. Gracias, Espíritu de amor. Quiero ayudar a mis hermanos en comunidad, a seguir haciendo el bien, sin hacer alarde de mi humanidad. Quiero buscar en mi conciencia dolorida el inmenso amor que me has dado. Yo te lo agradezco con mi entrega y gratitud, dando amor y paz. Hemos de conseguir que el Espíritu Santo no nos abandone de ésta nuestra vida, para llegar a buen puerto.

Silenci per interioritzar

Cant: Vine Esperit d’amor i pau, tu fas nova la vida (2)

TESTIMONI ABBÉ PIERRE

L’Abbé Pierre va néixer l’any 1912. Es feu caputxí però va haver d’abandonar el convent a causa d’una malaltia. Va ajudar als jueus perseguits pels nazis i als obrers que eren enviats a Alemanya al treball forçós. A la postguerra, alarmat per l’enorme pobresa que veia per tot arreu a França, accepta entrar en política amb el partit demòcrata‐cristià, i fou diputat sis anys. El 1949, gràcies sobretot als ingressos del seu sou com a diputat, l’Abbé Pierre va fundar els «Drapaires d’Emaús», una organització de lluita contra la pobresa i l’exclusió. El seu primer acollit va ser Georges, un ex‐presidiari que havia tingut una vida terrible i només pensava a suïcidar‐se. L’Abbé Pierre podria dir que els «Drapaires d’Emaús» naixerien de la unió d’un asáis amb un frare diputat. Als primers mesos de l’any 1954, la temperatura a París va fer una gran davallada. Els captaires i ancians s’amuntegaven enfront dels respiradors del metro, a la recerca d’aire més tebi, o formaven munts humans coberts per paper de diari. L’1 de febrer d’aquell any, l’Abbé Pierre va irrompre per sorpresa en Ràdio Luxemburg i va aconseguir que el permetessin parlar en directe. Va commoure els oïdors amb un discurs en què va proclamar la insurrecció de la bondat: “Una dona acaba de morir congelada aquesta matinada a la vorera del bulevard de Sebastopol, mantenint fins i tot aferrada a la seva mà la notificació judicial d’expulsió del seu domicili. No podem acceptar que continuïn morint persones com ella.

Cada nit són més de 2.000 persones suportant el gel, sense sostre, sense pa, més d’un, quasi nu; per a aquesta mateixa nit cal reunir 5.000 mantes, 300 grans tendes de campanya, 200 olles. Veniu els que pugueu amb camions per ajudar el repartiment […] Imploro, enfront dels germans que moren de misèria, augmenti en nosaltres l’amor per fer desaparèixer aquesta xacra”. L’èxit va ser enorme, perquè van acudir milers de ciutadans. Des d’aleshores, l’organització es va estendre cada vegada més. Avui, Emaús Internacional compta amb 300 grups a 36 països.

Dels seus escrits: «La vida es una gigantesca cantera orientada hacia la plenitud de la belleza. La esperanza es saber que Dios llenará en plenitud todo lo que estaba en germen y en hueco, en nosotros. Con una sola condición: haber amado. Aunque sólo sea porque hemos hecho lo que hemos podido».

«La víspera de mi ordenación sacerdotal me confesé con el padre de Lubac y, al terminar, me entregó su última obra: Catolicismo. Al abrir el libro, leí con estupor y alegría la siguiente dedicatoria: «Mañana, cuando esté tumbado en el suelo de la capilla para su ordenación, pídale sólo una cosa al Espíritu Santo. Pídale que le conceda el anticlericalismo de los santos…». Me he esforzado toda mi vida por seguir su consejo».

Silenci per interioritzar

Cant: Vine Esperit d’amor i pau, tu fas nova la vida (2)

Signe: En aquesta vetlla estem veient com l’Esperit Sant genera vida si el deixem habitar dins nostre. Ara, volem veure com està la vida de les persones que estan al nostre costat. Per això, com a signe, us convidem a prendre el pols a la persona que tenim al costat, per copsar la vida que bull dintre seu, la vida nova que l’Esperit l’infon.