Texto en catalán
Liturgia de la Palabra // Mt 15,21-28
El domingo XX del tiempo ordinario celebramos en Sant Jeroni de la Murtra la Liturgia de la Palabra.
Javier Bustamante nos presentó una reflexión muy interesante sobre Dios inclusivo. (Idioma: catalán)
Un Déu de sempre inclusiu
Comentari a l’evangeli segons Sant Mateu 15, 21-28
Diumenge XX, 20 d’agost de 2023
Cada cop més veiem com a les nostres societats es valora i es dignifica la diferència. En generacions anteriors es buscava més l’homogeneïtat, que totes i tots fóssim, penséssim i ens comportéssim d’igual manera. El fet d’ésser diferent, fins i tot, era castigat. Des dels col·legis i les famílies, fins a la vida social, laboral i política.
Aquest diumenge les lectures ens fan proper un Déu que és inclusiu, que mira de reunir més que de excloure o de separar. I estem parlant de textos que van començar a escriure’s fa milers d’anys. No és pas una moda o una innovació. Déu ens proposa acceptar l’altre des de sempre.
Veiem a la primera lectura com fins i tot diu: “si(…) es mantenen fidels a la nova aliança, els deixaré entrar a la muntanya sagrada i celebrar les seves festes en la meva casa d’oració; acceptaré en el meu altar els seus holocaustos i les altres víctimes, perquè tots els pobles anomenaran el meu temple casa d’oració”. Veiem com Déu els proposa de seguir la nova aliança, que en el context en que va ser escrit el llibre d’Isaïes seria convertir-se al judaisme, però els deixa que conservin les seves festes i facin les seves ofrenes al seu altar. No els demana oblidar el seu origen ni les seves tradicions, els proposa una conversió profunda, però sense perdre la seva identitat.
La segona lectura, és una carta de Pau a la comunitat romana, és a dir a seguidors de Jesús que no són d’origen jueu. Pau dirigeix la seva tasca evangèlica a donar a conèixer Jesús entre els gentils. Fa sentir que Déu és per tothom, novament com a la primera lectura, sense distinció d’origen ni manera de pensar. La conversió que Déu suscita en cadascú és una conversió de cor.
Per últim, a l’evangeli de Mateu trobem que a Jesús se li acosta una cananea per demanar la curació de la seva filla “endimoniada”. I després d’una tercera insistència Jesús li fa saber que, gràcies a la seva fe, s’acomplirà el que ella demana. Aquí els destinataris de l’ensenyament de Jesús son més aviat els seus deixebles, que no volien que atengués aquella dona. D’una manera didàctica els diàlegs d’aquest passatge ens mostren una evolució d’un primer moment d’exclusió perquè ella no era mereixedora pel seu origen cananeu, fins a mostrar que l’important és la fe, el que portem dins, el que ens mou en la vida. La insistència de la cananea ens mostra com ella, al seu interior, estava convençuda que Jesús la podia ajudar. I aquesta fe va vèncer l’obstacle dels seguidors de Jesús que l’excloïen, probablement per ser dona i d’un altre procedència.
Pensem en nosaltres: fins i tot els germans fills de la mateixa mare i pare som diferents, criats dins dels mateixos valors i escoles. I aquestes diferències no ens treu d’ésser fills i filles, pertanyents a la mateixa família.
Déu, a l’Antic Testament i, en la persona de Jesús, al Nou Testament, va fent evident com totes i tots tenim la mateixa dignitat pel sol fet d’existir. En clau de fe, tots som els seus fills. La inclusió, que en el nostre temps es tradueix en lleis i decrets que protegeixen les persones que davant la majoria son diferents, és un valor d’arrels judeo-cristianes i segurament el trobem en altres confessions religioses. I és que més enllà de les diferències físiques, ideològiques o culturals, és més el que ens uneix com a espècie humana que no pas el que ens separa.
El repte és traduir aquest ensenyament a la nostra vida quotidiana. Quins sentiments i quines actituds tinc davant les persones més properes: la meva família, els meus amics, els meus companys i companyes de feina, els meus veïns, siguin d’on siguin, siguin com siguin.
¿Soc capaç de veure’ns com a iguals? ¿Son part de la meva vida i em fan créixer i jo a ells, o puc passar de llarg sense importar-me la seva existència? Em quedo en ser simplement tolerant -tolero perquè no em queda d’altra-, o puc donar el pas de sentir-me partícip de la vida de les persones que m’envolten i jo de la seva?
En Déu, la diferència ens iguala, perquè ens fa éssers complementaris. La vida és continuïtat entre un ésser i l’altre.
